Ara fa dos mesos que es va col·locar, a la Riera de Mataró, la cadira de l’alcalde Abril.
Mataró no és una ciutat que es prodigui en escultures a peu de carrer, a tocar del vianant i amb les que es pugui interactuar.
Perecoll recupera, en el sentit original, el seient de la sala de plens utilitzat per aquest alcalde mataroní afusellat pel franquisme. Convida al ciutadà a asseure-s’hi, tocar-la i, sobretot, fer-se-la seva.
Comencen aquí les múltiples interpretacions de l’espectador. Missatge polític, doncs, potser si. Missatge social, doncs, potser també. Crear un circuit escultòric d’aquesta tipologia a la nostra ciutat, doncs, veurem.
Els cinc forats de la cadira recorden la cruesa del moment, els trets a l’alcalde. La situació estratègica, a cavall entre l’Ajuntament i la presó, on va ingressar i posteriorment va ser traslladat a la Model de Barcelona per jutjar-lo i executar-lo; no deixen a dubte del missatge.
Si parlem de la plasticitat de la cadira, hi ha peces més genuïnes de l’artista, més properes a la realitat perecolliana i, possiblement més identificatives. Amb això no vull dir que és una obra menor, sinó diferent en la trajectòria de Perecoll.
Ja sabem, que en els nostres temps, aquests monuments i la seva simbologia generen debat, controvèrsies i reflexions. En el meu cas em sumo al respecte i a l’anàlisi que se’n pugui derivar des de la perspectiva històrica, artística i cultural.
L’art és eina social, de posicionament, d’enriquiment però mai ho hauria de ser de confrontació, de crítica destructiva. És el moment de fer passes endavant i deixar de banda els individualismes. Ens hem d’asseure en cadires i acostar posicions. Potser és el missatge de la nostra?