L’Ateneu de la Fundació Iluro presenta, del 20 de febrer al 4 de maig de 2014, la mostra El paisatge en el fons d’art de la Fundació Iluro.
A Occident, el paisatge com a tema independent, no apareix fins als períodes hel·lenístic i romà (per exemple, Paisatges de l’Odissea; Roma, Museu del Vaticà).
Després de la recuperació de la natura en el període del gòtic tardà i en el primer Renaixement, el paisatge s’imposà com a gènere d’art autònom i com a producte pictòric predilecte de la nova cultura laica i burgesa a partir del s. XVI, especialment a Itàlia i Flandes.
El paisatgisme aconseguí un període de particular esplendor a Holanda durant el s. XVII, mentre que en el segle XVIII romà i venecià (Canaletto, Guardi, Ricci) el paisatge evolucionà cap a una sèrie de vistes, que preparaven la gran explosió del paisatge anglès dels segles XVIII i XIX (Constable, Bonnington, Turner).
Des de l’època del paisatge romàntic (Corot, Rousseau) al període naturalista (Courbet, Millet) i a l’impressionisme, el nou centre d’aquest gènere pictòric seria França, i tal explosió cultural prosseguiria durant tot el segle XX, que –fins als anys quaranta- estigué sota el predomini de París, encara que altres grans artistes participaren en la renovació de la visió del paisatge a Occident.
A Catalunya, durant el Romanticisme, neix la passió per la pintura paisatgística. Noms com Lluís Rigalt, l’escola d’Olot (germans Vayreda, Josep Berga, Melcior Domenge), Modest Urgell, Ramon Martí Alsina, Hermen Anglada i Camarasa, Dionís Baixeras, Ricard Canals, Rafael Durancamps, Enric Galwey, Francesc Gimeno, Eliseu Meifrèn, Joaquim Mir, Joan Roig i Soler, Miquel Utrillo, Joaquim Vancells, Antoni Vila i Arrufat, etc., abanderen un gènere molt preuat i valorat a les nostres contrades.