L’article 7 en la seva lletra p) de la Llei de l’IRPF regula l’exempció dels rendiments de treball percebuts per treballs realitzats a l’estranger.
Aquesta exempció només s’aplica a les persones residents fiscals a Espanya, i per tant, obligades a tributar a Espanya. Com a regla general es considera resident fiscal espanyol a la persona que ha estat residint a Espanya durant més de 183 dies durant l’any natural.
La llei no tan sols comporta conseqüències fiscals per al treballador sinó també per a l’empresari, ja que aquest tindrà l’obligació de practicar la retenció a compte de l’IRPF tenint en compte aquesta norma.
L’exempció s’aplica a les retribucions meritades durant els dies d’estada a l’estranger, amb el límit màxim de 60.100 euros anuals. Per al càlcul de la retribució corresponent als treballs realitzats a l’estranger, s’han de prendre en consideració els dies que efectivament el treballador ha estat desplaçat a l’estranger, així com les retribucions específiques corresponents als serveis prestats a l’estranger.
Els treballs s’han de realitzar en benefici d’una empresa no resident o amb establiment radicat a l’estranger. A més a més, al territori on es realitzen els treballs ha d’existir un impost similar al nostre IRPF i que no sigui un paradís fiscal.
Aquesta exempció és incompatible amb una altra prevista pels treballadors destinats a l’estranger i que és l’exempció dels complements sobre el salari que perceben els treballadors amb motiu del trasllat a l’estranger.