Dir les coses pel seu nom

Rere el teòric “replantejament” de la nit del 26 hi ha una bona jugada que esperem que vagi bé

Dissantes

L’àmbit de les festivitats populars és, sovint, la cosa més conservadora que hi ha. Conservadora en el sentit que els canvis i modificacions es rebutgen per anticipat i predomina en alguns ambients el manament que tot és intocable. Hi ha cops que aquest teorema és defensat per motius històrics com els lustres, dècades o segles que fa que es repeteix un ritual d’una mateixa manera. Altres cops, a falta d’història, inventem llegenda. I en altres casos, dotem del caràcter d’intocables elements amb menys anys de vida que una estrella de futbol quasi pubertosa.


Amb Les Santes, i ja se m’entendrà, tendim molt a crear o a auto-establir-nos convencions de prentensió sagrada amb invents o seqüències amb menys de tres dècades d’història. O hi ha cops que, sense canviar el fons d’un acte, un canvi d’ubicació o plantejament sembla un elefant trepitjant ulls de poll. Un bon exemple d’això podria ser les quatre tertúlies de bar que ha proporcionat l’anunci que enguany desapareixerà del programa, com a tal, el Ball de Festa Major. Tal com l’enteníem. Amb orquestres.

Des de Cultura s’anuncia un replantejament de la nit que, com tot, serà interpretable a priori i fins que no passi no serà avaluable. Per tant anar fent-ne ara teories seria fullaraca. I tampoc cal. El que sí que és més criticable és que les coses, a vegades, no es diguin pel seu nom.

No cal ser gaire intel·ligent ni un flanagan detectivesc per esbrinar que darrere la mutació d’orquestres per concerts de grup al Parc Central la nit del 26, hi ha una jugada ben pensada però que encara no s’ha explicat. El 26 a la nit, al Parc, hi haurà la segona edició de les Dissantes, el festival musical-social que l’any passat ja va organitzar, amb gran encert, la Fundació El Maresme que treballa amb persones amb discapacitat.

Vaig ser dels que em vaig emocionar amb la resposta de l’any passat a la ballada conjunta del ‘Jo sóc com tu’ i dels que vaig apreciar, en el mateix enginy de les Dissantes, una dimensió de Festa Major real. Accent social, transversalitat, solidaritat i denominador comú festiu. Invent perfecte.

Per tant, el que critico, no és en cap cas que se situïn les Dissantes la nit del 26, aprofitant que pel seu caràcter tindrem tocant en directe grups que, per la línia oficial, haguessin costat dinerals que no tenim. No. El que no entenc és perquè, com en tantes altres ocasions, les coses no es diuen pel seu nom. Si en la matemàtica lògica d’estalviar vam veure la possibilitat d’estalviar-nos dues orquestres i guanyar una bona nit de concerts, endavant. Però dient-ho com a tal i no esquivant o camuflant una excel·lent aposta comptable com a replantejament artístico-cultural d’una nit com la del 26. En la que segur que ens ho passarem teta, tot sigui dit de pas.

Cugat Comas

Politòleg i periodista.