· Serenor per acceptar les coses inevitables.
· Valentia per canviar les que es poden.
· Saviesa per distingir les unes de les altres.
· Un Nadal esbadellat o anhel d’expansió.
Un Nadal esbadellat segueix aquests pensaments perquè així hi ha aquest esbadellar en les persones. La foscor del dia és una nit llarga, ombra, odi, ràbia, enveja, por, turbulència, venjança i tot allò destructiu que hi ha dins nostre; i la llum del dia és comprensió, bondat, empatia, comprensió, estimació, afecte, amor... La nit és la destrucció. El dia, la construcció. Llum i foscor.
Per això esbadellar és no deixar les arrels que cal regar i cuidar després el creixement. Tot un procés que a molts no els agrada per enveja en veure com uns maduren, creixen, són autònoms i ells es queden immadurs, aturats.
Nadal, aquest nou esbadellament o naixement és per a tothom. Però per molt que cantin els angelets, cal l’esforç personal. Cal l’ajut dels altres. Som per biologia egoïstes i altruistes. Els dos aspectes són necessaris, però cal conrear-los adequadament. El pessebre: quin altruisme més formós als pastors i mags. I alhora, quin egoisme horrible el del rei Herodes: no va deixar cap nen de menys de dos anys en vida. L’egoisme no permet créixer, l’altruisme sí.
Diu Gabriel Garcia Márquez: “Pots ser només una persona per al món, però per a una persona tu ets el món”. Bon Nadal esbadellat!
