La persona lectora s’adonarà que tot règim de poder -sigui del color que sigui- s’apropia el més aviat possible del sistema d’ensenyament per tal d’imposar la seva llengua, la seva ideologia, la seva cultura en contra de tot aquell que no s’identifiqui amb la seva ment invasora, totalitzadora, ideològica.
Ment de planícia, de secà, de desert o d’ambiciosa cobdícia. Per aquesta ment TOT S’HI VAL. A la història tenim el rei francès Lluís XIV:” L’estat sóc jo”. I amb aquesta mentalitat va arrabassar-ho tot. No va respectar ningú. A més, exigia que s’actués d’acord als seus criteris. Fins arribar al 1789 on el poble va imposar d’una forma no massa racional, però no van tenir altre camí: la decapitació.
Llibertat, igualtat, fraternitat. Paraules boniques, molt evangèliques i humanes. No van quallar per la depredació humana. Per això, tot règim que no és democràtic, o és totalitari amb aparença democràtica, intenta anorrear tot sistema d’ensenyament que no sigui el seu. L’arma de guerra de tot poble és la seva cultura amb la seva pròpia llengua.
Escriptors, poetes, novel·les, ritus. Inclús la llengua de la litúrgia religiosa. No es pot anar amb exigències ambivalents davant de la llengua nadiua.
Així es pot explicar molt bé la llei Wert. Acceptant per part del govern que es pugui dir: “Hable en español que estamos en España”. O “hable la lengua del imperio” com es va trobar al 1952 a Barcelona l’historiador anglès sobre Catalunya, J.H. Elliott amb un municipal. Cal saber-se informar i assabentar-se d’aquesta mena de fets que són més dels que ens pensem.
Els països catalans tenen la seva pròpia llengua, cultura, escriptors, pensadors i com no, molts enemics -tant a dintre com a fora (botiflers o afrancesats)- per anorrear-la, anihilar-la, fer-la desaparèixer. I perquè no passi això, és a les mans de cada persona que viu a Catalunya, si se l’estima com una entitat pròpia amb la democràcia que va tenir fa segles amb les seves institucions, defensar la llengua i parlar-la en tot moment. La dinastia borbònica mai va acceptar la llengua. Sinó, què va fer Felip V?
Però no hem de caure amb el mite de Sísif: Pujar la pedra al cim, per tornar a rodolar-la cap a baix. I això és NEGAR EL DRET A DECIDIR. No veure la realitat és immaduresa.
