Hem viscut un 11 de setembre intens i extens. Èxit rotund de la cadena. Preocupa la indiferència d’un grup de persones a Catalunya. I ara a celebrar el tricentenari. Hi ha hagut molt de comentaris.
L’amor o l’odi són la base dels comentaris. L’odi, la fòbia, el rancor és una base (tant d’un extrem com de l’altre). Ningú s’escapa d’atrocitats. Però el vencedor no ha de projectar les seves pròpies atrocitats als vençuts (penseu en Nuremberg) o negar-les o no reconèixer-les (Cas polític de Companys). El vencedor ha d’assumir els seus propis errors per tal de no repetir-los i ser també responsable. Tenir seny o sentit comú. Aquestes paraules les deia fa pocs dies el president de Govern Espanyol. Allò que es prohibeix al vençut, ell s’ho atorga com a un dret. A més, exigint obediència a les normes que els vencedors no compleixen. Però, el que clama el crit al cel, és veure la indignació dels vencedors davant les reaccions dels vençuts, o dels febles o dels oprimits per la violència del qui ha guanyat. Déu en la Bíblia mai va ser violent, però sí contra-violent perquè no acceptava la violència humana i per això reaccionava amb la contra-violència.
La convivència és difícil, però la minoria o el vençut té el seu dret, com les seves obligacions. Minories que han de ser respectades per les majories, no tant del poble, que té sentit comú, sinó dels poders de govern com dels mitjans de comunicació del poder. Contempleu el mapa de les nacions o regions d’Europa. A més, els “principis humans o drets humans” poden ser emprats com a principis de poder, de domini, d’opressió, de venjança, d’humiliació, de rancor, d’odi per qui mana. A més d’estar tot ben legalitzat i exigit per la força. Gens de diàleg democràtic. On és el sentit comú?
La psicologia de les profunditats té molt a dir. Per això no va ser acceptat ni Freud ni la psicoanàlisi o psicologia dinàmica en règims totalitaris oficials com a fàctics. La psicologia profunda és una eina que dóna a conèixer el fons, la veritat. El llop mai acceptarà aquella tècnica que li tregui la pell de bè, i se’l descobreixi. I això amb qualsevulla espècie de llop. El llop és sempre llop, però mai un bè, malgrat la pell o les aparences. Els fets canten.
I no es podria considerar com a llops amb pell de bè tant als botiflers de Mataró, al costat del govern central al 1714, com la dinastia borbònica presidida per Felip V amb el seu exèrcit atacant la ciutat comtal per a salvar tota Catalunya, però de qui? Rellegiu la columna 1588.
Catalunya té una història, un potencial econòmic, una cultura i una llengua que la fan una NACIÓ MADURA. Madura per poder saber decidir el seu futur lliurement i no continuar sotmesa a l’arbitri d’altres. Només dóna maduresa qui és madur. Només qui és lliure pot donar llibertat. I avui només es troba en la vertadera DEMOCRÀCIA. O és que la democràcia de l’estat espanyol és la pell de bè que amaga el llop ferotge, sanguinari, depredador negant-li tot dret a decidir? I han tocat les campanes lliurament. Qui són els bisbes per prohibir un desig del poble? No va ser Pau Claris un capellà i també president de la Generalitat? Els bisbes haurien d’estar al costat de DECIDIR!!!!
No poden ser mai neutrals!!!! No estan per sobre del bé ni del mal. Són catalans o no?
