Medea és una de les protagonistes d’una tragèdia grega. Per venjança a Jason, que és el seu marit, mata els dos fills que ha tingut amb ell. Per què? Perquè es van prometre eterna fidelitat en casar-se. Jason, cansat de les bruixeries d’ella, es va enamorar d’una princesa. I Medea abans de ser expulsada del país, ja que el pare de la princesa és el rei, demana a Jason que accepti uns regals per a la princesa que li portaran el seus fills. Uns regals enverinats. Moren la princesa i el rei. Medea, en tornar els fills, els mata per a fer sofrir de forma venjativa Jason per haver-la abandonat.
Doncs bé, aquesta tragèdia, en psicologia, dóna peu a LA SÍNDROME DE MEDEA per a indicar l’actuació o del pare o de la mare, separats, quan fan servir la fillada com a moneda de canvi. Motius personals tant conscients com inconscients de venjança cap a l’altre/a que l’ha abandonat/da. La fillada en pateix les conseqüències.
I com a principi general sempre s’ha de tenir en compte i no oblidar mai: Cas per cas. No hi ha cap separació igual per semblants que puguin ser. I saber que hi ha separacions no únicament portades amb seny sinó que hi ha també una continuació feta amb delicadesa, atenció, respecte etc. En aquests casos: No hi ha moneda d’intercanvi. I la fillada en surt molt beneficiada. El respecte i la dignitat per sobre l’odi i la venjança.
La síndrome de Medea es veu molt clara en les separacions dificultoses. Difícil, per altra banda, perquè un dels dos o a vegades els dos mostren un desequilibri, un desballestament, un desgavell mental lleu o seriós. I no és fàcil gestionar-ho. Els diners o la pensió són un gran camp de batalla. És on es mostra la venjança. I es veu: o per exigir massa o per no donar res. I aleshores ve la ‘menjada de coco’ a la fillada sobre el pare o sobre la mare. I amb un gran i llarg etcètera de motius, alguns reals, altres falsos. Però tots embolcallats amb l’odi, la venjança, el menyspreu.
Doncs bé, una orientació que sempre he donat els pares és aquesta: Quan el(s) vostre(s) fil(l)s siguin grans us puguin dir: “Certament us vau separar perquè no us estimàveu i vau fer bé, no només en benefici vostre sinó també nostre. Però més encara vau fer bé perquè no ens vau embolicar amb els vostres problemes. Ens vau respectar i estimar. No vam ser moneda de canvi. Gràcies”.
I sabent que avui en dia la separació de pares és un fet socialment ben acceptat, els nens separats com les nenes separades són ben acceptades a classe i socialment. I així han sortit models nous de família.
Per què complicar-ho amb les querelles, disputes dels pares en tant que parella? La venjança queda massa i molt ben amagada amb motius reals, però del tot certs.
