Conte dels pous o la interioritat (i 4)
En cap moment els pous van destruir les emocions ni la fantasia, sinó cercar cap aquesta dimensió profunda.
Doncs bé, d’aquesta dimensió interior de l’ésser humà en parla la psicologia transpersonal. Aquella psicologia que va més enllà de la superfície, de la racionalitat, dels sentiments així com de les emocions. Va al fons de la persona.És l’actitud d’aquests dos pous. Els dos agosarats. No es lligaven a les coses, als instruments. En tenien cura, però no s’hi enganxaven. En cap moment els pous van amputar, destruir, reprimir, anihilar el cos, les emocions, els sentiments o els pensaments ni la fantasia, sinó senzillament cercar, buscar, pouar cap aquesta dimensió profunda.És ben cert que demana esforç, constància, silenci i, molt probablement, consultar algun Mestre. Es a dir, aquella persona que ha buidat el pou, ha pouat més a fons i a trobat aigua de vida. Aquest en té d’experiència i en pot parlar.Aquest Mestre es pot trobar en una persona, en un llibre, en un text fins a trobar-lo en l’interior de cada pou, és a dir, de cadascú.La nostra cultura actual produeix molta sequera de l’esperit, de l’ànima. Hi ha moltes persones que busquen tenir i desitjar una vida de qualitat humana. No és fàcil, però és possible. I més en aquesta soledat globalitzada. La psicologia transpersonal treballa molt els diferents nivells de consciència.La consciència es “adonar-se’n de...”, “dar-se cuenta de... ”. Aquest pouar i anar silenciant les sensacions, les emocions, els pensaments (treure electrodomèstics, cadires, trastos inútils que representen també coses interiors de la persona) permetrà adonar-se que hi ha una realitat humana que genera pau, calma, tranquil·litat. Un adonar-se d’una unitat amb tot i tothom. El llenguatge és el silenci interior. Saber-se autoescoltar silenciosament. I allò que estructura aquesta dimensió còsmica, universal, relacionant tot amb tot i tothom amb tothom és l’estimació, el respecte d’un amb si mateix i amb els altres: la dignitat humana. Per això transpersonal és anar més enllà de la persona sense oblidar-la, ni amputar-la ni menysprear-la. Tot el contrari valorant-la però en el seu punt adequat. I aquí s’acaba el conte dels pous.
