Acabo de veure el partit González-Sederling de semifinals del Gran Slam de París Roland Garros. Aquest partit que ha acabat jugant-s’hi tots els cinc sets reglamentaris ha motivat unes petites incidències motivades per la decisió emesa per uns senyors o senyores que tenen les facultats necessàries per equivocar-se o no, a causa de l’enorme velocitat de les pilotes quan toquen sòl entorn les línies de joc. I en darrera instància, de l’àrbitre que és qui pren la determinació un cop ha baixat del seu regne elevat i ha comprovat entre un grapat de senyals residuals la validesa o no de l’impacte.El tennis ja fa temps que ha deixat d’ésser un esport d’elit jugat amb pantalons llargs i jaquetes els homes i faldilles gairebé vaporoses i escot púdic les dames. Com un vestit de núvia. Blancs. Impol·luts com la virginitat. Aquesta indumèntaria era molt “quica” a més d’incòmode ni que fos per a jugar com es jugava en aquells temps per papallonejar físicament en la “court” de joc i, encara més, en les cròniques de l’alta societat.La cosa ha evolucionat com sol succeir en tot. En la vestimenta que va arribar, fa uns pocs anys, a la sublimació de la rebel·lia antiestètica i àcrata en els men i, per contrast a una moda elegant i distingida en les women. I que després ha passat a una correcció de bon gust general de tots els participants. Potser perquè els sets guanyats suposen molts milions d’euros, a repartir entre el jugador, l’entrenador, l’agent, l’hotel... i la Hisenda.En la Copa Davis, la pàtria hi mou multituds enfervorides que en les grades disparen aplaudiments i insults segons sigui la jugada d’un bàndol o altre. Un espectacle deprimidor. S’hi barregen conceptes i no és rar, en les jugades difícils, veure onejar entre els espectadors banderes bicolors amb el toro d’Osborne al bell mig. I quiscun, la seva identitat. Doncs, al que anava. Parlem de la tradició. Havent-se inventat “l’ull del falcó” que determina sense error el toc de la pilota damunt les línies, un element tècnic que garanteix la idoneïtat del punt, per què encara hem de deixar a la incertitud de l’ull humà o a les possibles preferències subjectives, la resolució de les jugades problemàtiques?... Tennis
Isidre Julià i Avellaneda. Poeta Mestre en Gai Saber
Acabo de veure el partit González-Sederling de semifinals del Gran Slam de París Roland Garros. Aquest partit que ha acabat jugant-s’hi tots els cinc sets reglamentaris ha motivat unes petites incidències motivades per la decisió emesa per uns senyors o senyores que tenen les facultats necessàries per equivocar-se o no, a causa de l’enorme velocitat de les pilotes quan toquen sòl entorn les línies de joc. I en darrera instància, de l’àrbitre que és qui pren la determinació un cop ha baixat del seu regne elevat i ha comprovat entre un grapat de senyals residuals la validesa o no de l’impacte.El tennis ja fa temps que ha deixat d’ésser un esport d’elit jugat amb pantalons llargs i jaquetes els homes i faldilles gairebé vaporoses i escot púdic les dames. Com un vestit de núvia. Blancs. Impol·luts com la virginitat. Aquesta indumèntaria era molt “quica” a més d’incòmode ni que fos per a jugar com es jugava en aquells temps per papallonejar físicament en la “court” de joc i, encara més, en les cròniques de l’alta societat.La cosa ha evolucionat com sol succeir en tot. En la vestimenta que va arribar, fa uns pocs anys, a la sublimació de la rebel·lia antiestètica i àcrata en els men i, per contrast a una moda elegant i distingida en les women. I que després ha passat a una correcció de bon gust general de tots els participants. Potser perquè els sets guanyats suposen molts milions d’euros, a repartir entre el jugador, l’entrenador, l’agent, l’hotel... i la Hisenda.En la Copa Davis, la pàtria hi mou multituds enfervorides que en les grades disparen aplaudiments i insults segons sigui la jugada d’un bàndol o altre. Un espectacle deprimidor. S’hi barregen conceptes i no és rar, en les jugades difícils, veure onejar entre els espectadors banderes bicolors amb el toro d’Osborne al bell mig. I quiscun, la seva identitat. Doncs, al que anava. Parlem de la tradició. Havent-se inventat “l’ull del falcó” que determina sense error el toc de la pilota damunt les línies, un element tècnic que garanteix la idoneïtat del punt, per què encara hem de deixar a la incertitud de l’ull humà o a les possibles preferències subjectives, la resolució de les jugades problemàtiques?... 
