Set funcions en tres caps de setmana de febrer i març, amb pròrroga inclosa, han servit per admirar a la Saleta del Centre Catòlic el primer treball de direcció en solitari de Toni Luna. Un nom a tenir en compte des d’ara, sorgit de la immesurable pedrera d’intèrprets de Sala Cabanyes, com també les dues actrius i el parell d’actors que l’han acompanyat en la comesa: Alba Carbonell, Anna Piqué, Jordi Grané i Pol Martínez. A tots cinc, amb trajectòries prèvies diferents, se’ls ha de reconèixer la sagacitat d’haver-se sabut valer del bagatge acumulat a la casa i alhora superar-ne les inèrcies habituals, tant en la tria del text, com en la interpretació i la posada en escena. Un combinat de talent remarcable.
Tanmateix, Neil Labute és un dels autors més interessants del teatre nord-americà recent. Nascut a Detroit l’any 1963, la seva condició de realitzador cinematogràfic, guionista, dramaturg i director fa que tingui una escriptura escènica extraordinàriament depurada. N’és una bona mostra ‘La forma de les coses’, una peça de text amb diàlegs àgils i ben travats i sense res superflu. La intriga argumental és subtilment tragicòmica i té en el gir final el moment més acusat de crítica de la societat contemporània, una constant en les seves obres. Els espectadors mataronins més habituals al Monumental és possible que la recordin perquè s’hi va representar el novembre de 2008, dirigida per Julio Manrique.
Humiliació
Evelyn, una atractiva estudiant de Belles Arts que ha de fer un projecte per al doctorat i que fa veure un atreviment ple d’insolència, enlluerna l’Adam, un noi apocat i gris que fa de vigilant en un museu per poder pagar-se els estudis. Seduït per l’embolic amorós amb ella, de mica en mica s’anirà convertint en una altra persona. Els requeriments de la noia el faran canviar de físic, d’indumentària i d’activitats. I fins i tot li tiraran per terra les amistats de tota la vida, que són la Jenny i en Tony. La seva credulitat haurà estat l’ingredient precís per a un procés de manipulació amb conclusió humiliant, perquè el pretext d’Evelyn de canviar el món a través de l’art serà solament una expressió més del cinisme que domina arreu.
Encert col·lectiu
Amb un dispositiu escènic molt senzill i l’atractiu de la proximitat extrema que dona la dimensió reduïda de la Saleta, en Toni Luna ha aconseguit fer lluir el seu equip d’actrius i actors mitjançant el domini just de l’elocució i de l’acció dramàtica. Hi destaca l’Anna Piqué, que és una Evelyn que porta decididament les regnes de la funció, doncs el paper l’hi obliga, però que també té el mèrit de prodigar-se a donar joc als seus companys de repartiment perquè clavin cada rèplica i componguin uns personatges rodons. Un encert col·lectiu que hauria de tenir més recorregut i d’altres oportunitats de continuïtat.
