La carta que va rebre el va desconcertar. La Marta el volia veure. Necessitava veure’l per última vegada.
El Pere feia temps que havia enterrat en el més recòndit del seu cor el record de la Marta. Encara que sabia, com havia sabut sempre, que mai deixaria d’estimar-la.
Els records d’aquella època van tornar a la seva memòria. Ara, en reviure’ls, es va adonar que ja no li feien tant mal com anys enrere. L’esforç per superar aquella etapa l’havien fet més fort, i difícilment, ara, es deixava portar pels sentiments.
Des que el Pere havia marxat del seu poble natal i s’havia instal·lat a l’estranger, no havia tingut cap relació amorosa que li hagués deixat petjada. No com la viscuda amb la Marta. La relació amb ella havia estat una preciosa història d’amor. I també de desamor, perquè sentia que ella l’havia traït, encara que no la culpava. Ella només havia obeït els desitjos del seu pare. I ells dos, tan joves i inexperts en afrontar els reptes que la vida començava a posar-los, van prendre decisions que els perseguirien durant tota la vida.
Tots dos van néixer una nit de lluna plena, i van ser inseparables de ben petits. Era com si una energia misteriosa, un fil imaginari i invisible els obligues a mantenir-se units, a buscar-se.
El Pere i els seus pares vivien a la caseta dels masovers, i treballaven pels pares de la Marta, que ocupaven la gran masia, la gran i senyorial casa propietat de la familia, que coronava l’extensa i productiva terra que l’envoltava. I el que va començar com una amistat farcida de confiança i complicitat, va evolucionar, en l’edat de l’adolescència, en amor.
Es veien cada dia, i les nits de lluna plena es tombaven sobre l’herba del prat més alt i la contemplaven embadalits, mentre deixaven que l’amor entre ells cada vegada arrelés més dins els seus cors.
Però el pare de la Marta, home de negocis que no perdia cap ocasió, ja havia triat un marit per la seva filla, el fill d’un banquer de la capital. I sense miraments, sense cap mena d’escrúpols, va tallar les ales d’aquell amor que no interessava.
I el Pere es va veure obligat a marxar.
El mal d’amor el va perseguir durant molt temps, tant, que de vegades es pensava que no ho podria suportar. Sovint, i sobretot en les nits de lluna plena, envoltat de llàgrimes i amb l’ansietat pressionant-li el pit, recordava l’última imatge que tenia de la Marta. La nit que ella el va anar a acomiadar a la parada de l’autobús. Ella no se li va apropar. Però, tot i la distància que els separava, va poder veure com ella el mirava fixament, i va poder distingir la brillantor dels seus ulls que delataven que plorava en silenci.
No en va saber res més d’ella. Ni la seva mare n’hi va parlar mai a les seves cartes.
Fins aquell dia. Quan la mare li va suplicar que l’anés a veure. No li va dir el motiu. No feia falta.
El Pere ara se sentía amb forces de tornar al passat. Havien passat quasi trenta anys des que va marxar del poble. Des que va decidir fer-ho sense mirar enrere, i es va prometre que mai més tornaria.
Va arribar ben entrada la nit. La seva mare l’esperava desperta des de feia estona. Es van abraçar, però de seguida el va acompanyar a casa la Marta. No hi havia gaire temps. Ella continuava vivint a la masia. I el Pere va tenir la sensació que poques coses havien canviat en aquella casa a pesar dels anys passats.
Els va rebre el marit de la Marta. Es van saludar cordialment, i l’home va afanyar-se a conduir-lo fins a l’habitació de la seva esposa. Però a poques passes es va aturar per dir-li:
“Pere, has de saber que encara que la Marta es va casar amb mi i ha estat la meva esposa durant tots aquests anys, ella no ha estat mai meva. El seu cor te’l vas endur tu el dia que vas marxar”.
Ho va dir sense rancor. Amb una enteresa i valentia digna d’un cavaller. Pel Pere en canvi, aquella sinceritat que amagava la més cruel de les veritats, va fer-lo sentir l’home més covard del món. I en aquell moment va saber que el mur que havia construït dins el seu cor, on guardava els més meravellosos sentiments cap a la Marta, havia caigut de forma violenta i inesperada.
L’habitació estava en penombra i la finestra que donava al pati era ben oberta. Ella ja l’esperava. La va contemplar sense immutar-se en veure el seu aspecte tan degradat. Tenia la pell molt pàl·lida, quasi grisa, estava molt prima, i unes profundes i fosques ulleres denotaven el sofriment viscut per culpa d’aquella malaltia incurable. Però els seus ulls, els seus brillants ulls no havien canviat.
Ella li va demanar que es tombés al seu costat, i que l’abracés. No es van parlar. No calia. El Pere ara sabia que la Marta sempre li havia estat fidel. Que sempre l’havia estimat a ell. Que sempre l’havia esperat. I ho va entendre. Ell l’havia fallat. Havia d’haver lluitat pel seu amor. Havia d’haver-se rebel·lat contra aquella injusta decisió del seu pare. Havia d’haver-li proposat que s’escapessin junts. Era el que ella sempre havia esperat i desitjat d’ell.
Les llàgrimes li queien galtes avall mentre l’abraçava més i més fort. I ella, per fi, es va sentir confortada, i va poder tornar a sentir l ‘amor pur i sincer que sabia que només el Pere li podia donar.
I un aire sobtat va fer que els núvols deixessin a la vista la lluna plena més bonica i brillant que mai havien vist. El Pere la va besar al coll, i la Marta va dibuixar en el seu rostre l’últim i més meravellós somriure.
