En temps de Duble Buble, llavors dels Smiths o els Cure, s’estilava crepar-se el cabell. Consistia a aixecar-ne blens i pentinar-los a còpia d’estrebades curtes i enèrgiques, des de la punta fins a l’arrel, per donar sensació de més volum. El resultat era un cap estarrufat i elèctric com el de la bruixa del tren del Tibidabo, però va tenir molt d’èxit i els locals de moda n’anaven plens.
Per què se’n deia crepar, d’aquest mètode de tortura capil·lar? No ho sabíem. L’única cosa que et venia al cap, si hi rumiaves, era la crep, però ja es veu que no podien tenir res a veure: les creps són planes i la pasta es plega sobre ella mateixa. I tanmateix sí: crepar i crep són fills del mateix pare, l’adjectiu cresp, ‘arrissat formant ondes molt petites’ (del llatí crispus). Una família molt simpàtica, aquesta, encara que de presència reduïda.
En poden donar fe sastres i cosidores, segurament coneixedors del teixit anomenat crepè, tot ondulat; també forners i pastissers de llocs diversos, que elaboren variants d’un dolç anomenat crespell, crispell o crispella i que es diu així perquè la pasta sol ser rugosa, ondulada o dentellada; així mateix, els proveïdors més famosos de les sales de cinema, els fabricants de màquines de crispetes i finalment els homes del temps i la gent de la mar en general, que quan bufa el vent i s’arrissa més del compte diuen que s’encrespa.
El paisatge visual de la crispació, doncs, està fet de lleus ondulacions, arrugues, arrissaments i enrampades. Que podrien ser a la física com un mastegot o un cop de puny a la guerra civil. Baixa intensitat, grau quasi zero de l’escala. Tanmateix, hi ha qui hi vol veure símptomes o avisos d’una hecatombe, com si una olla que fregís bunyols en un obrador de Llofriu pogués causar, esclatant, la tercera guerra mundial.
Cal que vagin alerta, però, perquè les famílies, com la vida, donen sorpreses. En aquest cas, l’últim membre de la colla, l’únic que no té res de simpàtic, és el crespó, anomenat així perquè es fabrica amb fil de crespó, obtingut tot torçant caps de seda. I el dol no és una bona manera d’acabar els conflictes. Ja no són temps de Capitans Truenos i Crispins, quan les diferències es resolien a patacades (i a més sempre guanyaven els mateixos).
