S’afirma, des d’on les opinions responen a un estricte criteri tècnic, que les estacions temporals són necessàries a efectes de què la vida terrestre es desenvolupi amb ordre i concert. Positivament.Segurament que per a molts de nosaltres no totes les quatre fragmentacions estacionals ens cauen bé. És una percepció que ja ens entra de petits. Un rebuig que ens barrina al cap d’ençà quan encara no tenim plena capacitat deductiva. Però és així. I aquest fenomen, doncs, es deu produir d’una manera natural, sense que hi influeixi no altra cosa que una intuïció lliure d’origen possiblement genètic.Després d’un hivern rúfol en el que, en mesura quasi absoluta, la convivència i connivència amb l’exterior es fa difícil, quan s’escau un dia atemperat i amb l’escalforeta del sol inundant de benestar l’atmosfera, la fugida cap a l’aire lliure és instantània.M’ho demostra la gentada de tota edat que el diumenge dia 12, entremig de dies rúfols i no gens benignes per a la marxa de la salut per al senescents i els dolguts i tanmateix no gens propicis per als de bona salut, van acudir al Nou Parc Central. A migdia l’espai d’esbarjo damunt d’El Camí de la Geganta era una mostra d’eufòria popular.I guaita que no n’hi havien passat de dies i més dies amb una soledat i silenci només trencats per la ventada i la pluja! Els arbres de fulla caduca palplantats com ciris mortuoris s’aconsolaven amb els de fulla perenne. Una mescla arbòria que ha aguantat gairebé perfectament el trasplantament i, alhora, les vicisituds climatològiques. Afavorits per la qualitat del terreny. Una terra que ha estat ben nodrida al llarg del temps a causa de la seva condició de conreu ben assaonat. Per més que vulguem defugir el contacte amb el nostre paisatge exterior, malgrat que, a vegades, volem assentar-nos com a urbanites de soca arrel, la veritat inconcussa és que ens cal contactar amb la natura. No podem clausurar-nos en les parets íntimes ni per magnífiques que siguin. Vulguem o no ens atrau -irrevocable- la veu de la llibertat natural. Els nostres orígens primigenis. Parc Central
S’afirma, des d’on les opinions responen a un estricte criteri tècnic, que les estacions temporals són necessàries
S’afirma, des d’on les opinions responen a un estricte criteri tècnic, que les estacions temporals són necessàries a efectes de què la vida terrestre es desenvolupi amb ordre i concert. Positivament.Segurament que per a molts de nosaltres no totes les quatre fragmentacions estacionals ens cauen bé. És una percepció que ja ens entra de petits. Un rebuig que ens barrina al cap d’ençà quan encara no tenim plena capacitat deductiva. Però és així. I aquest fenomen, doncs, es deu produir d’una manera natural, sense que hi influeixi no altra cosa que una intuïció lliure d’origen possiblement genètic.Després d’un hivern rúfol en el que, en mesura quasi absoluta, la convivència i connivència amb l’exterior es fa difícil, quan s’escau un dia atemperat i amb l’escalforeta del sol inundant de benestar l’atmosfera, la fugida cap a l’aire lliure és instantània.M’ho demostra la gentada de tota edat que el diumenge dia 12, entremig de dies rúfols i no gens benignes per a la marxa de la salut per al senescents i els dolguts i tanmateix no gens propicis per als de bona salut, van acudir al Nou Parc Central. A migdia l’espai d’esbarjo damunt d’El Camí de la Geganta era una mostra d’eufòria popular.I guaita que no n’hi havien passat de dies i més dies amb una soledat i silenci només trencats per la ventada i la pluja! Els arbres de fulla caduca palplantats com ciris mortuoris s’aconsolaven amb els de fulla perenne. Una mescla arbòria que ha aguantat gairebé perfectament el trasplantament i, alhora, les vicisituds climatològiques. Afavorits per la qualitat del terreny. Una terra que ha estat ben nodrida al llarg del temps a causa de la seva condició de conreu ben assaonat. Per més que vulguem defugir el contacte amb el nostre paisatge exterior, malgrat que, a vegades, volem assentar-nos com a urbanites de soca arrel, la veritat inconcussa és que ens cal contactar amb la natura. No podem clausurar-nos en les parets íntimes ni per magnífiques que siguin. Vulguem o no ens atrau -irrevocable- la veu de la llibertat natural. Els nostres orígens primigenis. 
