Vostè ja sap que entorn de l’any mil s’establí entre l’església i els nobles (que eren el duet que manava) un acord -la Treva de Déu- en el que s’hi reglamentaren unes interrupcions a les garrotades de les contínues guerres durant els dies de les més assenyalades festes religioses.Si ens situem en el criteri creacionista, l’avorriment humà en aquells temps i en els que els precediren, hauria estat l’estrés exhaustiu. Perquè després de procurar per la manduca i atendre el compliment per a guanyar la vida eterna i ocupar-se -com és manat- dels deures terrenals en compromís amb la procreació quina feina més quedava per a fer, sinó era la guerra? -A matar-se?. Donc, sí. Els homes, s’han matat a tort i a dret. Un costum que ja venia de lluny. Des del nucli filial d’Adam i Eva. I que va continuar fins als nostres dies. I que continua com ens salta a la vista. I que continuarà -amb poques esperances d’error- per in saecula saeculorum.Aquella gent observaven, quotidianament, que els animals es liquidaven entre ells per raons de supervivència. I, alhora, per fixar espais de domini. Enmig del panorama aquest, veient com “el peix gros es menjava el petit” tothom hauria volgut imitar-ho i, ésser el gall trompetaire i l’amo del galliner humà.Ara, amb l’assortit d’entreteniments dels que podem gaudir no hi ha motiu per a la guerra. Però a les guerres sempre hi són invocades i convocades raons i elements d’entitat superior a la pau: déus, pàtria, llibertat i la tira... O sigui un plec de justificacions per eximir-se de la reponsibilitat individual. Una mostra convincent de què sabem que és feina bruta, dolenta. Però es fa... pels déus, per la pàtria, per la llibertat i per la tira... -L’home és el llop de l’home?I aquest missatgers -ocellets hipòcrites de la pau- que intenten acabar amb les hostilitats, també tenen en la seva història antecedents bèl·lics reprovables. Per major desventura, ara, des del televisor, la visió de la guerra és un parany bonic, atractiu, espectacular. Talment un film de ficció. Se n’augura un futur ben fèrtil. Treva de Déu
Vostè ja sap que entorn de l’any mil s’establí entre l’església i els nobles (que eren el duet que manava) un acord -la Treva de Déu- en el que s’hi reglamentaren unes interrupcions a les garrotades de les contínues guerres durant els dies de les més assenyalades festes religioses.
Vostè ja sap que entorn de l’any mil s’establí entre l’església i els nobles (que eren el duet que manava) un acord -la Treva de Déu- en el que s’hi reglamentaren unes interrupcions a les garrotades de les contínues guerres durant els dies de les més assenyalades festes religioses.Si ens situem en el criteri creacionista, l’avorriment humà en aquells temps i en els que els precediren, hauria estat l’estrés exhaustiu. Perquè després de procurar per la manduca i atendre el compliment per a guanyar la vida eterna i ocupar-se -com és manat- dels deures terrenals en compromís amb la procreació quina feina més quedava per a fer, sinó era la guerra? -A matar-se?. Donc, sí. Els homes, s’han matat a tort i a dret. Un costum que ja venia de lluny. Des del nucli filial d’Adam i Eva. I que va continuar fins als nostres dies. I que continua com ens salta a la vista. I que continuarà -amb poques esperances d’error- per in saecula saeculorum.Aquella gent observaven, quotidianament, que els animals es liquidaven entre ells per raons de supervivència. I, alhora, per fixar espais de domini. Enmig del panorama aquest, veient com “el peix gros es menjava el petit” tothom hauria volgut imitar-ho i, ésser el gall trompetaire i l’amo del galliner humà.Ara, amb l’assortit d’entreteniments dels que podem gaudir no hi ha motiu per a la guerra. Però a les guerres sempre hi són invocades i convocades raons i elements d’entitat superior a la pau: déus, pàtria, llibertat i la tira... O sigui un plec de justificacions per eximir-se de la reponsibilitat individual. Una mostra convincent de què sabem que és feina bruta, dolenta. Però es fa... pels déus, per la pàtria, per la llibertat i per la tira... -L’home és el llop de l’home?I aquest missatgers -ocellets hipòcrites de la pau- que intenten acabar amb les hostilitats, també tenen en la seva història antecedents bèl·lics reprovables. Per major desventura, ara, des del televisor, la visió de la guerra és un parany bonic, atractiu, espectacular. Talment un film de ficció. Se n’augura un futur ben fèrtil. 
