Fa una setmana hi va haver uns terribles atacs terroristes a París. Van ser a sang freda, atacant civils sense cap distinció, senzillament provocant víctimes entre gent que sopava fora de casa un divendres al vespre. L’actitud dels atacants és del tot condemnable.
Ara bé, és publicar imatges amb la bandera francesa la millor forma d’expressar solidaritat i dolor compartit? No només perquè hi ha altres atacs terroristes arreu del món i, compartint el dolor i solidaritzant-nos amb les víctimes, no fem gala dels símbols nacionals, sinó perquè un atac terrorista no hi entén de nacionalitats; no es tracta de la lluita entre nacions. De fet, bé que hi havia atacants amb nacionalitat francesa que van atacar contra altres francesos. No podem caure en l’error en què simplement hi ha dos bàndols i identificar-ne un dels dos amb cap bandera o símbol concret com ara una bandera nacional.
Aquesta reflexió no la faig pas per les desenes de persones anònimes que, amb tota la bona voluntat, han publicat missatges de solidaritat amb o sense la bandera la francesa. Crec que ens hauria de preocupar la deriva que pot anar agafant tot plegat barrejant-ho amb nacionalismes.
Diumenge hi va haver míssils nord-americans que van caure sobre Síria. Duien un missatge escrit: “Des de París amb amor”. Deixant de banda el cinisme de barrejar guerra i amor, feia evident que l’atac era un acte de venjança. Un atac que podria arribar a generar víctimes civils, innocents que viuen com poden en un país en guerra i que, anant a sopar o no fora de casa, acaben sent víctimes dels que diuen combatre el terrorisme.
No és fàcil, no. Empatitzarem més amb les víctimes franceses perquè som països veïns, compartim història, som ciutadans europeus i qui més qui menys coneix algú que viu o ha viscut una temporada prop de París. Però la violència no hi entén de banderes i l’odi l’ajuda a créixer.
