Aquells que vam néixer als anys vuitanta, des que tenim memòria fins que van arribar els 2000, vam viure amb el mateix Rei, el mateix president de la Generalitat, el mateix Papa i el mateix alcalde de Mataró. Qui sap si no hagués estat per la crisi post-olímpica, el cas Filesa i els GAL si també haguéssim vist el mateix inquilí a la Moncloa. Qui també va mantenir-se al càrrec durant aquells anys va ser el president del barça.
Semblava que el poder l’ostentaven sempre les mateixes persones, que quan s’assolia ja et pertanyia. Qui havia nascut abans podia tenir records d’altres persones que democràticament havien aconseguit un lideratge, també hi havia qui recordava altres temps on s’imposaven persones als càrrecs i qui havia viscut temps de república. Els tres lustres que van precedir els 2000 podríem considerar-los excepcionals, ja que en una democràcia més o menys madura semblava gairebé impossible una alternança en segons quins poders.
A partir del 2000 i durant els catorze anys que l’han succeït, hem viscut canvis de tot tipus. Tres Papes, tres presidents del govern espanyol, quatre presidents de la Generalitat, tres alcaldes de Mataró,... i he perdut el compte de presidents que ha tingut el barça. Dimissions, renúncies i canvis forçats pel sufragi popular. Canvis de tot tipus en diverses institucions excepte en una: la corona.
Ha arribat el dia en què Sa Majestat Joan Carles I renuncia al tron. Aquesta renúncia pot significar un punt de maduresa d’aquesta monarquia parlamentària nascuda a la transició. Si als últims anys hem vist com, amb plena normalitat hi pot haver alternança en diversos poders, ara toca comprovar com afrontem el canvi cap a un nou cap d’Estat.
Fora un bon moment perquè aquells que no hi vam ser el dia que es va teixir aquest marc de convivència poguéssim dir-hi la nostra, qüestionar si estem d’acord amb allò que es va decidir just després d’una dictadura o voldríem introduir algun canvi.
Doncs no.
