La setmana passada va anunciar la seva marxa del Barça un referent en intensitat. El gran capità, Carles Puyol. Just uns dies abans que el seu equip, sense la seva participació, naufragués a Pucela, donant mostres precisament d’una falta d’intensitat i actitud simplement denunciables pels socis i aficionats que els paguen. Bé, potser no directament, però sí pel seu seient, per veure el partit per la televisió o per la seva samarreta, a clubs, televisions o marques esportives que al final sí que són els que paguen els seus sous.
El Carles Puyol, com altres representants de la seva espècie, és d’aquells jugadors que s’hi ha deixat i s’hi deixa la pell, la cara i el que faci falta. S’ha trencat pòmuls, el nas, braços, cames, turmells, espatlles... i sempre ha tornat a jugar recuperant-se en un temps rècord i al seu gran nivell. Finalment, però, una greu lesió al genoll, de la que n’està parcialment recuperat li ha fet veure que no pot seguir al ritme que un club com el Barça li demana. Bé, al nivell que ell mateix s’autoexigeix. Segurament podrà seguir jugant en un altre equip (Estats Units, Qatar...) però no al Barça, on ell havia dit que volia seguir fins als 40 anys. I és que, si una cosa s’ha d’exigir a les persones, és aquesta intensitat i motivació quan fem les coses importants del dia a dia.
És evident que un esportista, com una persona, no sempre pot estar al 100% però com bé explica el “coach” Xesco Espar en les seves lliçons de motivació i entrenament, el teu nivell mínim en un partit el marca el teu pitjor entrenament. I les “males llengües” ja parlen del fet que hi ha molts entrenaments del Barça del Tata amb un nivell d’exigència de pati d’escola. O inferior... que la majoria ens hi hem deixat la pell –de vegades literalment– al pati d’una escola.
