Sembla que s’obre una altra porta, un nou camí, una nova via. Hi ha moviment de despatxos i gent que hi vol posar “xuia” –que és com la meva àvia li diu al seny– amb el tema del Mataró de futbol. Refundació, retorn a l’essència, canvi de nom, nou club, il·lusió. Són conceptes que en les properes setmanes poden tornar-se a posar sobre la taula al voltant d’un club que, liat com està, ni se’n recorda que està en l’any del seu centenari.
Ha hagut d’arribar el via crucis a les últimes estacions perquè alguna cosa es mogui. Parlar ara de causes i conseqüències, de cronologies i personatges, correspon més al mal record i als anuaris que a la tasca important ara. Si realment la legislació és tan mesquina que amb un canvi de nom, un canvi de club, s’eixuguen els deutes i la bestiola pot tornar a respirar; doncs es fa. I aquí pau i després glòria.
M’expliquen que la lògica s’imposarà i que a través de la bona feina del planter que es fa a la Fundació Privada Esportiva Mataró s’alçarà un nou club, de nom artificial, que “assumirà” el que encara és CE Mataró i se’n declararà hereu històric. Això suposarà eixugar noms històrics però també obrir finestres. I ja que ja s’és a baix, donar sang nova al club perquè pugi, si és que ha de pujar.
Sense haver estat mai aquesta una ciutat d’un sol equip, sinó més aviat la suma dels diferents clubs –i això no és dolent– si es confirma que la via de la “xuia” s’imposa, l’esport local pot recuperar un dels seus actors més ancestrals i bàsicS. El club de la gent que va heretar el costum d’anar al camp, el club dels avis i dels pares, el club dels fills que ara són joves i que recorden el canvi de segle com la darrera època d’or. El club de Rimblas. El club que marca els colors esportius de la ciutat. Fa bona pinta, tot plegat. Valdrà la pena tornar al camp.
