Elogi de l’imprevisible

Quan no guanyen els favorits l’esport s’embelleix

S’ha de fer d’opinador i no de hooligan. Per això cal passar de puntetes sobre el que diumenge va passar al Palau Sant Jordi. Van guanyar els que anaven de blanc als que vestien de blaugrana. Punt final. I no removem més l’esport de la pilota, la cistella i els nois allargassats. Una derrota cou, si és del teu equip fereix, si és contra el màxim rival ofèn i si és a casa fa molt mal. No se’n parli més.

Però per molt que el resultat d’un partit com la final de la Copa del Rei de Bàsquet disgusti a l’aficionat de l’equip vençut, la mística especial d’aquest certamen i el propi desenvolupament de la final permet superar el tràngol tirant de reflexió. Va guanyar el que no era favorit, excel·lint en la clau de l’esport: l’efectivitat. I ho va fer tirant d’inspiració, exhibint un d’aquells dies en què tot va de cara. Un d’aquells dies en què un es deu sentir invencible.

El Barça de bàsquet perdia la Copa del Rei havent-se convertit en amo i senyor de l’esport a casa nostra. També hores abans, i jugant la mateixa competició a la salut del mateix monarca, a l’aigua de Sant Andreu el Sabadell s’atrevia a tossir i derrotar l’invencible Barceloneta, ogre i senyor feudal del Waterpolo patri. Va ser un cap de set­mana de sorpreses. On va guanyar l’imprevisible.

Mentre el futbol fa de futbol i la Lliga es juga a la pell de brau però sembla l’escocesa –anem camí que mai més hi hagi un campió que no sigui Barça ni Madrid– altres esports ens retornen a l’exotisme propi de l’esport, al resultat incert, a la sensació del tot és possible. Com en les clàssiques de ciclisme, que ja s’albiren al calendari, on tothom té opcions.

Com en el VI Nacions de rugbi, on se suposa marge de sorpresa. Com en tants i tants esports que magnetitzen amb la incertesa del resultat. Una derrota pròpia pica, però l’esport serà picant o no serà.