Dilluns passat el govern de la ciutat presentava el seu Pla de Mandat i és precís d’aturar-se davant el document i la seva aposta esportiva. D’entre moltes apostes i compromisos amb cert gust retòric de l’estil de reconèixer els clubs “com a pilar de l’esport mataroní” i clàssics de l’estil d’estudiar un nou Josep Mora en destaca l’aposta per la dita cogestió dels equipaments municipals per part dels clubs. L’Alcalde ho explicava dient que “no pot ser que tinguem pavellons tancats perquè no podem pagar les hores de consergeria”. Fàcil d’entendre, aquest concepte de cogestió.
Deixant de banda el perill que per alguns pugui tenir el prefix ‘co’ –cogestió pot ser cosina germana de copagament, ai que ve el llop!– l’aposta és una pilota que cau ara a la teulada dels clubs de casa nostra, específicament dels que fan ús d’equipaments públics. Anem per un camí de més involucració en què potser el President del club haurà d’encendre els llums, el delegat de l’equip haurà de preparar el marcador i el pare que s’ha llevat aviat haurà de fer de conserge. Si més no suggerent.
L’aposta pot ser vàlida en tant que servirà per posar en valor els clubs i els seus recursos, sobretot humans. Ja fa temps es va engegar una campanya de potenciació i reforç del seu paper, sovint s’han convertit estructures on poques persones fan massa i, per tant, tot s’aboca a la mateixa estructura humana, que acaba cremant-se.
Amb més paper a fer, els clubs hauran de fer una passa endavant però això serà impossible si suposa estirar la manta i patir de fred als peus. Si fem als clubs cogestionadors i per tant corresponsables, els haurem d’ajudar amb una bona interlocució, ajuda en espècies o en líquid i un innegable sentiment de pertinença. El pla és vàlid, si realment creiem en els clubs i els donem suport i confiança, imprescindible. Si no, llufa.
