Que quedi clar: s’ha d’anar a La Sala d’Argentona. Sí, perquè la seva programació sempre conté alguna proposta realment atractiva que no hi ha ocasió de veure enlloc més de la comarca. El darrer cap de setmana d’octubre ha tornat a passar. S’hi ha representat ‘Federico García’, un muntatge dirigit i interpretat per Pep Tosar, que fa una aproximació brillant i plena d’emotivitat a la dimensió humana de qui va ser escriptor destacat de l’anomenada generació del 27 i continua essent un dels poetes més populars i més llegits de la literatura en castellà de tots els temps.
Aquesta és una producció amb un llarg recorregut. Es va estrenar a la Sala Hiroshima –un local petitó del Poble Sec de Barcelona, dedicat a la creació contemporània– dintre el Festival Grec de 2015. Des de llavors, amb intermitències, ha fet estades al Teatre Romea i al Teatre Goya i gires per diverses ciutats, entre les quals Madrid. I arreu la resposta de la crítica i del públic ha estat entusiasta.
Recital
Tanmateix, la figura del polifacètic artista de Fuente Vaqueros ha estat portada a escena moltes vegades, però aquí Pep Tosar aconsegueix fer-ho amb una sensibilitat que es fa contagiosa, posant l’accent en totes les dimensions del món interior del poeta. Per a un producte tan rodó es val de la seva llarga experiència com a actor, director i dramaturg i especialment d’altres treballs previs, també molt ben resolts, dedicats a personatges literaris com Blai Bonet, Vicent Andrés Estellés i Damià Huguet.
L’espectacle, sense descuidar en cap moment el factor teatral, té un plantejament que l’assimila gairebé a un recital. Amb l’ajut d’Evelyn Arévalo en el guió i la direcció, combina la narració i el recitat de fragments de textos originals de l’escriptor, en què intervé el mateix Tosar, amb el cante de Mariola Membrives, el toque a la guitarra de Rycardo Moreno i el baile de José Maldonado, que representa físicament el personatge. Tots excel·lents. El seguit de seqüències queda lligat, a més, pel fil d’un vídeo documental en què prenen la paraula una neboda i diversos especialistes en la vida i l’obra de García Lorca.
Sense nostàlgia
L’embolcall flamenc dona al conjunt un toc d’aquell duende que va teoritzar el poeta i el resultat té l’art de la simplicitat, malgrat el cúmul de components que hi entren en joc i el cabal d’informació que proporciona. També té el mèrit d’endinsar-se en els replecs d’un itinerari vital truncat per l’odi feixista, i fer-ho evitant la nostàlgia de ressons èpics o victimistes. Vet aquí, doncs, per què aquest ‘Federico García’ corprèn els espectadors i per què a Argentona la funció va quedar interrompuda diverses vegades pels aplaudiments.
