Dintre el cicle actual de “Fet a Mataró”, que és el programa que promou la creació escènica vinculada a la ciutat, dissabte passat es va poder veure a Can Gassol ‘La pell escrita’, del mataroní Manel Bonany.
Bonany és un guionista prolífic que té una llarga trajectòria de col·laboracions en sèries televisives d’èxit. Hàbil elaborador de relats de ficció de tota mena, concep aquesta activitat com una manera paradoxal de connectar amb la realitat, que vol dir parlar de tot allò que afecta la condició humana. El seu bagatge literari i els coneixements que té de cinema, televisió i música fan que li agradi escriure temptejant gèneres diversos. El d’ara és el seu tercer text que puja a un escenari. L’havien precedit el musical ‘Carrer secret’ i el monòleg ‘Fràgil’.
Lluita i contrastos
Representada el mes passat a la Sala Àtrium de Barcelona, ‘La pell escrita’ ha recollit bones crítiques i ben aviat tindrà una adaptació castellana que farà estada en un teatre de Madrid. La peça té el seu origen en el conte titulat ‘Vida viuda’ que tanca el volum ‘Habitació zero’, compilació de deu narracions que l’autor va publicar l’any 2001. La dramatúrgia i la posada en escena són de Manuel Dueso i la interpretació és a càrrec de l’actriu Míriam Marcet.
Concebuda com un soliloqui, hi sentim a una persona transgènere que ha optat per ser dona l’anar desembullant dos fils explicatius superposats. Ho fa des d’un dipòsit de cadàvers, perquè li han practicat l’autòpsia després d’haver tingut una mort sobtada. En un, relatat com una crònica, revela la lluita duta a terme al llarg de la seva vida per aconseguir la identitat sexual triada i hi fa desfilar vivències significatives amb les persones que l’han ajudat, acceptat i estimat, però també hi emergeixen la incomprensió i els patiments que ha hagut de suportar en moltes ocasions. En l’altre, referit en present, fa sentir la por que la domina per la imminència d’un episodi de rebuig grupal que arriba a l’agressió física més vexatòria.
Repte ben resolt
Amb cadascun d’aquests components l’obra esdevé un joc literari en què tant les situacions evocades com el llenguatge adoptat són d’una gran contundència. Convertir-lo en acció dramàtica és tot un repte. Míriam Marcet, que l’afronta amb valentia i d’una manera molt sentida, realitza un treball meritori que arriba a l’espectador pel seu fons d’autenticitat. Hi ajuden també tant la qualitat de les opcions de direcció com l’eficàcia d’uns elements escenogràfics mínims, que es fan entranyables, i l’atmosfera intrigant suscitada per una il·luminació i per un espai sonor dosificats amb traça.
