De fenòmens musicals impressionants n’hi ha de diversos tipus, però s’acostumen a dividir entre els que et deixen amb la boca oberta i els que et deixen amb les cames baldades. Els primers eleven l’essència artística, l’elogi de la finesa. Els segons van amb la sisena marxa –que no existeix– posada i premen l’accelerador fins a guanyar per KO. Aquest Jairo de Santaco és dels segons. Es fa dir Muchachito i amb el seu Bombo Infierno va tornar a Mataró, va rebentar el Clap de gent i de música, i va i el paio es queda tan ample. És així, el coneixíem i ja li sabem tots els trucs. Però altre cop va ser un rei indestronable, regnant i amb la ‘plebe’ rendida. Quelcom tan senzill com la música que fa, que combina una guitarra rascada, el teclat, el bombo com a gran artilugi i una secció de vents propi de Big Band. Quelcom tan fàcil com un altre vell conegut que pinta de pebrots, en Santos de Veracruz. Quelcom tan simple com estar-se més de dues hores i mitja i rendir el personal. Muchachito, gent, amb pèls i senyals.Muchachito ve a ser un híbrid perfecte entre Manu Chao, Kiko Veneno i Peret. Un canalla de la música, que domina el mínim per fer-ne el màxim i que es va cansar dels bars petits on sempre torna i la sort, tan rutinària, el va dur a veure com la gent li canta les cançons quasi “a lo Estopa”. Muchachito no canvia, i amb l’humor de bandera i aquesta rumboxing de banda sonora –ell diu que fa rumba i swing– acapara una festa immensa. És el tòpic però realment cal anar ben endarrera per recordar un Clap com el de dissabte. Ple, rendit, extasiat i excitat a la vegada. Una caldera en ebullició, gràcies a una bomba d’una ona expansiva senzilla però imparable.Repertori ric, festa asseguradaI ja no és parlar dels ‘Hits’ com ‘Eima’ o l’inconfusible “Siempre que quiera”, cantats a coro, no, és fer-ho de cançons del nou disc que li van pel mateix camí com ‘Aire’ o ‘Póngalo fácil’, de versions impressionants com el ‘Sin Documentos’, dos temassos del G5 que va compartir amb el mateix Kiko Veneno i Los Delinqüentes o versions lliures de Mano Negra entre d’altres. És parlar d’un paio al que a les dos hores de concert sense parar ha suat tres camises, se li fa malbé l’amplificador i es passa 10 minuts fent ballar la gent. És parlar d’una bomba en el sentit bo de la paraula, d’un fenomen agafant l’accepció més perjudicial per ell que vulgueu agafar, és parlar, en definitiva, d’un Muchachito Bombo Infierno que cada cop que ve ens deixa les cames baldades i cada cop més, per si fos poc, ens deixa la boca una mica més oberta.
Les notes
(+) Cada cop més potent i sorprenent, Muchachito és un fixe dels concerts llargs.
(-) Un amplificador se li va fer malbé en ple clímax. Un contratemps.
