Facto Delafé y las Flores Azules són un trio que no deu agradar als amants de posar etiquetes. Fan hip hop? Pop amb lletres rapejades? Hip hop sentimental? Indie? Tant se val. Aquest grup amb base al Masnou agafa una mica d’aquí una mica d’allà per fer un producte nou, i de tan bé que se’n surten sembla estrany que ningú ho hagués fet abans. Han connectat amb la gent i això es va demostrar al Privat en un concert de menys a més que va acabar per convèncer a tots els presents. Fins i tot a ells mateixos, que van dir que el dia abans a la Sala Apolo havia estat molt bé... però que al Privat també. En paraules seves: “super bé”.
Era el segon cop que tocaven a Mataró però el resultat va ser completament diferent. Fa dos anys arribaven com a teloners, amb poc més d’una dotzena de cançons i no gaire més seguidors. Ara ja són una realitat, després d’haver saltat al gran públic a través de la banda sonora de “La Juani”, i d’un segon disc més rodó que el primer malgrat haver perdut el factor sorpresa. I no sorprèn que aquest grup sense etiqueta ompli el Privat amb un públic heterogeni, i evidentment molt diferent del que omplen qualsevol concert de hip hop. Perquè no enganyen ningú. Són més pop que hip hop, però pop del bo.Van engegar tranquil·lament sense fer soroll però van anar “donant-li gas”. Van fer apropar el públic buscant més caliu i entre bombolles de sabó i confeti van anar fent pujar la temperatura desprenent bon rotllo, amb lletres domèstiques i de sentiments. I van anar in crescendo guardant-se pel final cartutxos com la gran “Muertos”, “Enero en la Playa”, la “Fuerza” o la potent cançó de directe “Domingueros”. I en els bisos, després de calmar el personal amb una dosi de “Crema Solar” van acabar deixant anar “El Indio” que porten dins, amb plomes i tot. El perquè d’un nom tan llarg“Facto” és Marc Barrachina, creador de les bases, la producció i fins i tot algunes veus. “Delafé” és Oscar Daniello, el que signa les lletres, les rapeja amb un gran estil propi, i es deixa anar ballant durant tot el concert. Ningú diria, veient-lo, que també és el bateria de Mishima. I per últim trobem a “Las Flores Azules”, l’àlies d’Helena Miquel, cantant també del grup Élena i responsable d’un somriure magnètic i d’una veu que enamora.
