El monjo Guido d’Arezzo, nascut a la regió italiana de la Toscana a l’Edat Mitjana, se li atribueixen moltes de les innovacions importants en el camp de la música. Els seus primers experiments intentaven concretar una exacta representació escrita de les melodies, i promoure un procés d’aprenentatge, mitjançant una notació musical, per poder interpretar el cant litúrgic.
L’obra de Guido es basa, essencialment, en abandonar el mètode d’escola tradicional, ja que els cantants memoritzaven tot el que escoltaven dels seus mestres.
Una vegada rebutjat el mètode memorístic, s’havia d’elaborar un sistema racional que permetés al cantant, entendre el que estava interpretant. Guido mantenia l’antiga separació entre el musicus, el teòric, i el cantor, l’executant. Musicorum et cantorum magna est distantia “Gran és la distància entre músics i cantants”. Amb aquesta frase, Boeci el gran divulgador de la música grega, conservava la separació entre músic i cantant.
En la notació alfabètica que va instituir Guido d’Arezzo, cada nota de l’escala musical és designada per una lletra – A,B,C,D,E,F,G -. El seu mètode inicial d’ensenyament se servia del monocordi i amb aquest instrument didàctic els seus alumnes aprenien, nota per nota, les melodies transcrites en notació alfabètica.
Tota la producció de Guido, representa la culminació de l’estudi dels sons i la seva precisa plasmació, mitjançant la notació musical. El monjo d’Arezzo fou un home compromès amb la seva època i estretament en contacte amb les tendències reformistes de l’Església.
