Ja no podia plorar. Potser algunes llàgrimes apareixien tímidament disposades a encaminar-se fora del llagrimal i baixar galtes avall
però el cert és que alguna cosa els impedia fer-ho.
Ja havia plorat prou durant el passat cap de setmana. Quan em vaig adonar que ell m’havia traït. M’havia enganyat. M’havia utilitzat. S’havia aprofitat de la meva bondat, i de la confiança que jo havia dipositat en ell.
Tots els insults, les menyspreances, el xantatge emocional i econòmic que jo havia aguantat durant aquells tres mesos per amor, no havien servit per a res. La meva “veueta” ja m’ho deia quan ell s’enfadava i em renyava per coses i fets totalment fora de lloc. Qüestions irracionals i incomprensibles per mi. I jo no gosava discutir-li res. No valia la pena posar-lo més nerviós.
Ara, en la solitud d’aquella estranya habitació d’hotel, els fets ocorreguts les hores anteriors em torturaven igual o més que els episodis viscuts amb ell aquells darrers dies.
M’havia adonat que ell no m’estimava.
El que estima no dóna empentes. El que t’adora no t’agafa pel coll. El que està enamorat de tu no t’amenaça de mort.
Ell havia començat a beure aquell passat cap de setmana. Just el dia de sant Joan. Després de quasi tres anys de treva. Després de tot aquell temps comportant-se més o menys bé.
Ara, el record d’aquella nit que em va posar una navalla al coll, per no res, es tornava a fer ben viu. Mai l’havia denunciat. Havia confiat en ell. Sempre havia pensat que tothom es mereix una segona oportunitat. I jo, durant aquells gairebé tres anys m’ho havia cregut.
Fins aquella nit. Ara havia obert els ulls. Ara sabia que jo havia viscut episodis de violència de gènere. Ara entenia tots aquells anuncis que sortien per la televisió on l’eslògan era “Això no és amor”.
Aquella nit, a l’hotel on em vaig haver de refugiar després que la policia vingués a ajudar-me, després de no gosar denunciar-lo i que se l’enduguessin detingut i hagués de dormir a la garjola, vaig pensar molt en el que volia jo. Potser per primera vegada pensava en mi. En què desitjava. En com volia que fos la meva vida. I sobretot, començava a tenir clar que un home com ell no havia de formar part de la meva vida.
Però, tot i tenir-ho clar, vaig dubtar durant uns dies. Encara no m’havia adonat que la meva dependència emocional cap a ell era total.
I vaig aguantar deu dies. Suportant les seves borratxeres. Controlant-me la por i l’ansietat que ja s’havien apoderat de mi. Resistint en aquella casa estrenada feia poc en la qual havia posat tots els meus diners i les millors il·lusions. “Potser s’adona del que ha fet” “Potser em demana perdó i busca ajuda professional al seu problema” “Potser em promet el futur que em mereixo”
Tornava a enganyar-me a mi mateixa.
“Els homes com ell no canvien” - Em deien.- “Ben al contrari. Això cada vegada serà pitjor. I acabaràs a l’hospital. O al tanatori.”
I el vaig denunciar. Ho vaig fer quan em vaig sentir segura en el nou pis que havia llogat a córrer cuita. I allà, lluny d’ell, lluny de la seva ombra que em tenia presonera, vaig començar a comprendre.
Estic esperant la sentència. Avui dia, ja més tranquil·la, lliure i única propietària de les meves decisions, començo a sentir-me una mica més segura de mi mateixa. Començo a valorar-me. Ara sé que no sóc vella, fofa, ni tinc papada. Que no sóc “tonta”, ni un desastre, ni semblo una criatura. Sé i em sento una dona atractiva per fora i per dins, jove d’esperit i posseïdora d’una força de voluntat indestructible.
No sé si tornaré a estar en parella. Tant és. Però si algú es creua en la meva vida seré exigent. I només deixaré entrar aquella persona que sigui respectuosa, afectuosa, i que vulgui compartir amb mi les coses més simples de la vida.
