En una presentació d’un quadre, l’autor anava donant explicacions. Tothom quedava admirat tant del seu treball com de les seves explicacions. Però, vet aquí, que hi havia una persona molt observadora d’aquest quadre. Se’l mirava una vegada i una altra, però ben concentrada.
Què hi havia? Era una impressionant figura d’un Savi que tocava suaument la porta d’una casa. Aquest Savi semblava viu. Amb l’oïda a la porta, semblava voler sentir si hi havia algú dintre. I esperava sentir la veu del que hi havia dintre.
La persona que l’observava tant, li va preguntar a l’autor:
“Aquesta porta no té pany. Com es fa per poder-la obrir per molt que hi truquin?”
El pintor del quadre va respondre: És així. No n’hi ha perquè aquesta porta representa el cor de l’home. Únicament s’obre per l’altre costat, per dintre. No s’obre mai des de fora”. La lliçó és molt clara.
La confiança no s’imposa, no s’obre des de fora. La confiança es guanya. Demana paciència i confiança per confiança. S’obre des de dins del cor, de l’amor.
Aquest obrir la porta val per a tothom. Ningú té el dret d’entrar dins la vida de l’altre. Ni el pare ni la mare ni el mestre ni l’amic. La confiança es mereix, es guanya, es conquista. Es treballa sempre que sigui perquè l’altre creixi, fer-li bé. Però, així i tot, hi ha qui guanya la confiança i a pols, però és per fer mal, per manipular-lo, per destruir-lo. Per això moltes ferides mai més queden guarides. Quantes portes de cors no s’obren mai més per por, per ira, per feblesa, per desconfiança.
Per tant, quan hom vol obrir la porta a una persona, dins de les possibilitats de cadascú, ha de saber a qui l’obre i saber que mai tindrà una correspondència total.
Ara bé, això és un risc. Sense riscos no es pot viure ni hi ha vida. Però conèixer altres persones ajuda a conèixer-se a si mateix perquè els grans, que han madurat, han recorregut ja el camí de la vida.
