Si pensem en la paraula e-moció, ens adonarem que vol dir: motor, empènyer. Les emocions ni són bones ni són dolentes. Són les emocions. És heretat i innat. No ho podem canviar-ho.
Això sí, què en fem d’elles? Com les gestionem?En primer lloc, no espantar-nos ni posar-nos nerviosos de tenir-les o sentir-les. No són ni més bones ni més dolentes. És la matèria prima, la bàsica, que la naturalesa ens dóna a cadascú de nosaltres. Segons un estudi del 1969 de Paul Ekman, hi ha sis emocions universals. És a dir, que es troba en tot ésser humà sigui de la cultura que sigui.
Quines són?Segons aquest investigador: Alegria, tristesa, por, sorpresa, enuig i fàstic. I uns anys més tard en va afegir-ne unes més: diversió, culpabilitat, la satisfacció, menyspreu, vergonya... Com és ben lògic hi va haver, i hi ha, moltes discussions. El que importa és que les emocions són universals. Ara bé, la forma d’expressar-ho, el sentit que se’ls dóna, això depèn de cada cultura.Per exemple, la tristesa davant de la mort d’una persona no s’expressa avui en dia a casa nostra de la mateixa forma que fa mig segle. Abans, la vídua es passava uns anys tancada a casa, i avui en dia es manega d’una altra forma. Però l’emoció de base és la mateixa: tristesa, dolor. Una altra emoció de base, la por. La por és molt necessària. És un senyal de perill, de precaució, de prudència. I malaurada la persona que no en tingui. Ara bé, com la maneguem. Recordem l’article del “mirall i el llac”.Una altra emoció de base, avui dia, no es vol tenir en compte: la culpabilitat, sentir-se malament davant de fets o actes no adequats. El sentiment de culpa també és un senyal d’alarma. Un indicador que ens obliga a reflexionar si hem actuat bé o no. I més en una societat on la responsabilitat cada dia més brilla per la seva absència. Quantes persones no volen sentir-se malament a fi d’evitar les seves responsabilitats. Com també hi ha l’altre extrem, sentir-se’n massa, de responsable.
